Foto: Josep María Montaner

“Algú amb qui agrada estar”

Amb un lideratge de mestre, des de l´administració pública, fet de recerca, reflexió i acció, treballa avui per portar la mediació i els ADRs a tots els àmbits de les relacions humanes.

De prop, a qui trobem en Xavier Bernadí?

Així, d’entrada, no us ho sabria dir…

Provi-ho…

Diria que trobeu a un servidor públic, amb un gran interès pel dret i per la política, que són els dos àmbit professionals que més em motiven. Avui, a més, a un convençut de la mediació. I a nivell personal, voldria pensar que trobeu algú amb qui es pot o amb qui agrada estar.

Advocat, professor de dret administratiu… Com va arribar a ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya?

D’advocat no n’he arribat a exercir. Sempre he tingut una gran vocació pel servei públic. I crec que hi ha poques feines tan motivadores: treballes per a tota la societat i, a més, ho fas des d’una gran llibertat, perquè no treballes per una empresa amb uns propietaris i uns clients concrets, sinó en una empresa que és de tots.

Però la societat és molt i molt crítica amb l’Administració pública.

I ho ha de ser. L’Administració és de tots, la paguem entre tots i que faci la feina bé o la faci malament té una gran repercussió sobre tots nosaltres. Però insisteixo: és una feina apassionant perquè permet millorar la vida de les persones. Precisament per això, fa patir la debilitat amb què les nostres Administracions han de fer front a unes responsabilitats que acaben superant la seva capacitat.

Si em permet, diria que el usuaris de l’Administració la senten llunyana, lenta i ineficaç…

Malauradament, aquesta percepció té els seus fonaments. Encara hem de millorar molt. Però també penso que tenim poca cultura administrativa, que a l’Administració se la coneix poc i se l’estima menys. És un mal endèmic. És veu l’Administració com alguna cosa aliena. Però alhora li demanem que assumeixi moltes responsabilitats i que atengui serveis molt complexos i costosos, com l’educació o la sanitat, amb uns mitjans molt limitats.

Del camp educatiu en sap força, de fet és per on va arribar a l´Administració?

Sempre m’he mogut entre l’acadèmia i l’Administració. Vaig començar a treballar a la Generalitat, com a funcionari del cos superior, però ho vaig fer a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i en una unitat centrada en l’estudi i la recerca. Després em vaig incorporar, com a professor de dret administratiu, a la Universitat Pompeu Fabra, on vaig seguir aprenent. Vaig dedicar la meva tesi doctoral a la distribució de competències i el meu retorn a la Generalitat, com a secretari de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat, em va permetre conèixer el vessant pràctic d’aquesta qüestió. Més endavant, amb la Joana Ortega, vaig dirigir l’Oficina per al Desenvolupament de l’Autogovern i, després, en Carles Mundó, que havia estat alumne meu a la Universitat Pompeu Fabra, em va cridar per a la conselleria de Justícia.

Doncs deu ser un professor ben estimat…

Em va fer molta il·lusió que em proposés d’incorporar-me al seu equip. I havent-me tingut de professor, encara més.

I avui, quin seria el seu somni professional, el seu repte pendent?

M’agradaria treballar en una Generalitat que tingués les màximes cotes d’autogovern possibles i disposar d’una major capacitat de decisió i transformació. En particular, voldria tenir la capacitat d’implantar la mediació i altres mètodes similars com a vies preferents per gestionar i resoldre els conflictes que ens afecten a tots.

Demana tenir més poder?

Sí, sense poder és molt difícil transformar la realitat, assolir noves cotes de progrés social. Massa sovint no podem servir prou bé la ciutadania per manca de poder. De poder polític, legislatiu, administratiu i judicial, i de poder econòmic o financer. Si és per servir la ciutadania, aspirar a tenir més poder em sembla natural i positiu.

Digui’ns un referent, una persona a qui triaria pel fet de saber fer un bon ús d’aquest poder.

No penso en cap persona en concret. Diré que a mi m’agraden les persones que tenen una forta vocació de servei, un alt sentit institucional i prou empenta per empènyer i fer realitat els seus projectes, sense estar sempre pendents del vot, d’agradar o de no molestar.

Bona lliçó, professor, que molts obliden quan són al poder; digui’ns què s’ha d’ensenyar per fer-ho diferent? ¿Què necessita aprendre la nova generació d’alumnes?

La formació, en tots els àmbits i nivells, ha de ser més humanista, estar més centrada en les persones. Crec que hem de reforçar l’educació en valors. Per això mateix, l’estudi de la mediació i dels ADR hauria de ser obligatori dins dels estudis de dret. El valor i la pràctica de la comunicació, la negociació i l’acord s’haurien d’aprendre en tots els nivells i graus educatius. I també s’ha de prestar una major atenció al progrés tecnològic i a la seva repercussió social.

Això vol dir formació continua en tots els àmbits?

Sí, és imprescindible. Les nostres societats són cada vegada més complexes. Els nostres fills ja no viuran com ho varen fer els seus pares.

I com a professor, a les aules, que diria que tenen aquests fills, nois i noies estudiants d’ara, que no tenien els d’abans?

Són més participatius, estan més informats, i també són molt més segurs.

En relació a la mediació, vostè des de el principi va fer una aposta clara. Va ser perquè algú el va influir, per alguna experiència personal?

No, hi vaig apostar perquè, en conèixer-la amb una certa profunditat, vaig constatar que era una eina molt potent de resolució de conflictes. És difícil conèixer els avantatges de la mediació i no apostar-hi. Crec que tots ens hem trobat amb conflictes que, d’entrada, semblaven irresolubles i que, amb una mica de voluntat i esforç, s’acaben desactivant. I pocs desafiaments em semblen tan estimulants com topar-se amb un conflicte i ser capaç de resoldre’l o de transformar-lo en quelcom positiu.

Doncs l’Administració, davant de molts conflictes, resol no fent res, aplicant “el silenci administratiu”…

En el seu origen, el silenci administratiu es va inventar per protegir els ciutadans. Si l’Administració no es pronunciava, podien acudir als tribunals per resoldre el seu problema. Però avui dia és una perversió. Una prova més que cal canviar substancialment el nostre sistema de resolució de conflictes entre l’Administració i els ciutadans, molt impersonal i desequilibrat a favor de la primera. Introduir la mediació no és fàcil, per molts motius, però està clar que convé fer-ho.

I a l’Administració, què s´ha fet per impulsar la mediació com a mitjà per resoldre conflictes?

En un primer moment, s’hi va donar un fort impuls, amb moltes iniciatives. Es varen aprovar normes legals, es varen crear centres de mediació, registres de persones mediadores, estudis de postgrau especialitzats… I en un segon moment, d’uns anys cap aquí, ens hem donat un bany de realitat i hem pres consciència que aquest primer impuls no ha estat suficient, que la mediació s’ha encallat.

Ara tenim més mediadors que mediacions; què ha passat?

Les causes són múltiples. Hi ha un desconeixement molt gran de la mediació entre la població. La mediació no és prou present en els diversos nivells educatius. Tampoc té presència dins dels estudis de Dret, molt orientats, en canvi, cap a la confrontació judicial. Una part de l’advocacia encara veu la mediació des del desconeixement, amb recel o com una amenaça. Altres hi han vist, principalment, una oportunitat per fer negoci. L’Administració ha fet alguns esforços, però fins ara no hi ha apostat de manera prou decidida. Estem acostumats a portar els nostres conflictes als tribunals, per molts costos emocionals, econòmics i temporals que això ens comporti, i tenim molt poca cultura de diàleg i entesa.

Som conflictius de mena?

El conflicte és quelcom inherent a les relacions humanes. A partir d’aquí hi ha maneres, millors i pitjors, de gestionar-lo. Hi ha societats més tancades i autoritàries i societats més pragmàtiques i tolerants. Cultures més inclinades al diàleg i cultures més partidàries de la força i la imposició.

I les Administracions, quines responsabilitats tenen a l’hora d’impulsar la cultura de la mediació?

L’Estat té la competència exclusiva sobre l’Administració de Justícia i sobre la legislació processal. Només el legislador estatal pot establir que l’intent de mediació sigui obligatori, com a un requisit previ al procés judicial, cosa que encara no ha fet. A partir d’aquí, la resta de responsabilitats no estan gaire definides, però totes les Administracions disposen de competències per fomentar la mediació.

I quines són aquestes competències?

Dins de la Generalitat, el Departament de Justícia té atribuïda una competència de caràcter transversal, la promoció i el desenvolupament dels mitjans alternatius de resolució de conflictes, i competències específiques en dos àmbits molt rellevants: la mediació de dret privat i la mediació penal. Tanmateix, altres departaments també presten serveis en l’àmbit de la mediació i els ADR, com passa en els sectors del consum, l’habitatge, el treball o la seguretat pública. En l’àmbit municipal cada vegada hi ha més experiències, i més interessants, de mediació veïnal o comunitària. I tant el Ministeri de Justícia, com el Consell General del Poder Judicial, com els diversos òrgans jurisdiccionals hi tenen un paper important, sobretot en la denominada mediació intrajudicial. És clar que ens cal una major coordinació dins de cada Administració i una major col·laboració entre totes elles. I també és evident que ens cal una aposta institucional més decidida a favor de la mediació.

Doncs passem a les noves accions i propostes…

Al Departament de Justícia, en l’àmbit normatiu, estem rellegint de dalt a baix el Codi civil de Catalunya per veure quines millores hi podem introduir per reforçar la mediació. També impulsem la llei que ha d’implantar la participació obligatòria en una sessió informativa sobre mediació en determinats processos de família i hem començat a revisar la legislació reguladora de la mediació en dret privat. Volem millorar la coordinació interna dins l’Administració de la Generalitat, mitjançant la creació d’un òrgan de trobada entre tots els departaments que presten serveis de mediació. Tractem d’estendre la mediació en l’àmbit empresarial, l’àmbit de la salut o l’àmbit administratiu, àmbits on ara té poca presència, però que podrien ser revulsiu. Seguim de prop ADRs més recents, com el dret col·laboratiu o la coordinació de parentalitat, per començar a caminar cap al “multi-door”. I treballem perquè els beneficis de la inversió pública en mediació siguin ben visibles, perquè tothom prengui consciència de l’elevat retorn que té aquesta inversió en termes d’estalvi econòmic i de guanys socials i es procedeixi en conseqüència.

I què més ha volgut fer i no ha pogut fer fins ara?

Encara no he pogut convèncer l’Administració perquè gestioni d’una altra manera els conflictes que pugui tenir amb els ciutadans, incloent el recurs als ADR. M’agradaria que a tots els grans centres de decisió -departaments, regidories o entitats públiques- hi hagués una unitat de mediació, un equip de persones expertes en gestionar conflictes, tant els de caràcter intern com els que hi pugui haver amb els ciutadans o entre ells. Hem fet avenços importants en àmbits fins ara deficitaris, com la participació ciutadana o la transparència administrativa, però ara cal treballar per una millor gestió dels conflictes. D’entrada, si escoltéssim una mica més als ciutadans ja ens n’estalviaríem molts, de conflictes.

A Justícia s’impulsa una sessió informativa obligatòria…

Sí, volem que en determinats àmbits del dret de família, per l’interès superior dels menors que hi puguin estar implicats, almenys calgui assistir a una sessió informativa sobre mediació. En la mateixa línia, el Govern de l’Estat va redactar un avantprojecte de llei per a l’impuls de la mediació amb l’objectiu que, abans d’iniciar un procés judicial, les parts s’haguessin de sotmetre a una sessió informativa sobre la mediació i també a una primera exploració del conflicte (obligació mitigada). Era un pas endavant, però d’una banda, era massa modest, limitat a uns pocs àmbits, i d’altra banda no era prou rigorós, ja que no s’havia consultat a totes les institucions afectades ni hi havia cap previsió de caràcter financer. Haurem d’esperar a veure si es reprèn aquesta iniciativa, i amb quins termes.

En un dels últims actes de l’Icab, la magistrada Sara Pose, pionera i una imprescindible del pla de mediació en la jurisdicció social, demanava anar més enllà dels programes pilot, perquè ja s’han fet i s’ha demostrat que la mediació funciona en un 99% dels casos.

Certament, en molts àmbits ja s’ha comprovat que la mediació funciona i, per tant, no cal fer plans pilot, sinó passar a implantar-la. Però hi ha àmbits, com el contenciós administratiu, que tenen les seves particularitats i on la mediació encara no s’ha assajat. I també hi ha nous mètodes de gestió de conflictes, com la coordinació de parentalitat, que tenen les seves potencialitats, però que encara no estan prou ben definits. En aquests casos, començar fent proves, experimentar, em sembla obligat.

Vostè ha estudiat intensament l’impacte de les tecnologies de la informació sobre l’Administració i va dedicar-hi algunes publicacions, com el seu llibre Administracions públiques i Internet. En l’àmbit de la mediació, quin paper hi poden jugar les innovacions tecnològiques?

Internet ens va donar la possibilitat d’obtenir, compartir i difondre una quantitat ingent d’informació. Les xarxes socials han multiplicat aquestes possibilitats. Hem de saber-les explotar per difondre la mediació. La tecnologia també ens permet resoldre conflictes de forma no presencial o a distància, per mitjà de les ODR (On-line Dispute Resolution). I hem d’estar molt atents a les aplicacions potencials de la intel·ligència artificial en el camp dels ADR. Si som capaços de disposar de dades massives sobre els conflictes, i sabem analitzar-les bé, sabrem quins conflictes són més o menys mediables i quina taxa d’èxit pot tenir cada eina en cada cas. Això ens permetria saber cap a quina porta del sistema “multi-door” hem de derivar a les parts en conflicte en cada cas. La intel·ligència artificial obre un espai de coneixement inimaginable per a la resolució de conflictes.

El dia 21 de gener es van atorgar els Premis ADR Justícia. Què es pretén amb aquesta iniciativa?

La finalitat és promoure la mediació i la resta d’ADR. Difondre, estendre i reforçar aquesta cultura. Fomentar la recerca en aquest àmbit i reconèixer públicament les persones que s’hi dediquen. I reconèixer també les iniciatives que impulsen els municipis i altres entitats públiques i privades per a una millor gestió dels conflictes. Volem donar visibilitat a la mediació i pensem que no hi ha millor data per lliurar aquests premis, que ara tornarem a convocar, que el Dia europeu de la mediació.

Té algun model personal a qui imitar en la resolució de conflictes?

No segueixo a cap model en particular. Per a mi, en aquest àmbit, els referents, els autèntics exemples a seguir són el conjunt de persones que es dediquen i creuen en la mediació. Entre els experts, valoro especialment el parer de juristes com en Pasqual Ortuño i l’Elena Lauroba. Tots dos em varen precedir en el càrrec, varen elaborar el Llibre blanc de la mediació a Catalunya i segueixen essent grans impulsors de la mediació. En l’àmbit de la psicologia em mereix un gran respecte la tasca desenvolupada per altres grans defensors de la mediació, com en Javier Wilhelm. A Catalunya hi ha una bona colla de mestres de la mediació. Segueixo tot el que fan i publiquen. I tracto de ser-hi sempre que els convé.

És la Justicia sin jueces que proposa el magistrat Pascual Ortuño una veritable aposta de futur?

Ho ha de ser. Sobretot si volem viure en una societat més justa i avançada. Hem d’arribar aquí, a una justícia pràcticament sense jutges, on el litigi i el procés judicial siguin el darrer recurs. Ortuño diu que hem de passar de l’“Administració de Justícia” al “sistema de justícia”. A mi m’agrada dir que hem de passar de la tutela judicial efectiva a la tutela conflictual efectiva. I vull pensar que la “justícia ADR” serà allò més natural quan la humanitat assoleixi estadis més avançats de la seva evolució com a espècie, quelcom inherent a una societat més intel·ligent i civilitzada.

De qui aprèn Xavier Bernadí?

Sóc curiós, m’agrada estirar del fil. Fer-se preguntes és una de les millors maneres d’aprendre. Una altra és observar. Aprenc de tot i de tothom; també, i de manera especial, dels meus fills.

Utilitza eines de la mediació a la seva vida privada? Quines?

Sí, practico l’escolta, el diàleg i l’empatia. Unes eines que permeten reconduir moltes situacions conflictives. Tracto de tenir sempre aquesta actitud, tan en l’esfera pública com en la privada.

Si l’hi dic el nostre eslògan “El poder de les bones relacions” què li sugereix?

M´agrada perquè és molt encertat. Fins i tot li diria que encara que no siguin bones, les relacions, és important que les tinguem i les mantinguem. Perquè, de per sí, les relacions ja són poderoses.

A prop, amb qui o amb què l’hi agrada estar a Xavier Bernadí?

M’agrada molt estar amb mi mateix, gaudeixo amb moments de calma, pensant, pescant, i també acompanyat de la família, és clar.

I lluny, de qui vol estar?

Dels intolerants, de la gent rígida i d’aquells a qui no els agrada dialogar ni arribar a acords.

Acomiadis amb una frase que l’inspiri.

Ara mateix no penso tant en una frase, com en una imatge: la que vaig veure en un vídeo en què, des d’un pla zenital, la imatge s’anava allunyant, cap a dalt; primer s’enfocava una persona, després una casa, un paisatge i anava pujant cap amunt. Ho anaves veient tot cada vegada més petit, més lluny, prenent consciència de com arribem a ser de petits respecte de l’univers que ens envolta. Si fóssim conscients de la nostra petitesa tindríem una millor perspectiva de les coses. I si tinguéssim aquesta millor perspectiva, tindríem menys conflictes i els resoldríem millor.
https://www.youtube.com/watch?v=DKl8wwMI4tE

Petitesa i poder, humilitat i capacitat d’acció, tota una declaració de principis del seu lideratge Sr. Bernadí, que avui ens diu que….

Que tenim molt per fer!!!

Eugenia Pons i Carme Gil.